|
Aproximació
L’inici de l’excursió es troba al Pont de la Baladosa (1.840 m), a la Vall d’Incles, en el punt on acaba la carretera asfaltada, tot just passat un pontet sobre el riu. A esquerra i a dreta hi ha lloc per estacionar el cotxe. Per arribar-hi, cal situar-se al poble de Soldeu, i en un marcat revolt (a la dreta i després d’una forta baixada si es prové del Pas de la Casa, via d’aproximació més natural des de la Cerdanya, per no haver de travessar els massificats nuclis urbans del sud del Principat) veurem que surt l’estreta carretera que ens ha de deixar al lloc on començarem a caminar.
Descripció de la ruta
D’aquest indret, on antigament hi havia una zona d’acampada (ens ho recorda el deteriorat edifici groguenc que es veu un xic alçat a l’esquerra) surt una ampla pista en direcció est, que hem de seguir. Arribarem a un punt on un rètol de fusta ens marca les opcions que tenim. Triarem la de l’esquerra, en direcció al refugi de Juclar (a partir d’ara i durant força estona, anirem guiant-nos pels puntets grocs habituals en la retolació a la muntanya andorrana i també per les marques del G.R.P.). Un pont de pedra ens fa travessar el riu per primer cop, en un àrea de píc-nic amb taules de pedra, graelles i una font d’aigua. A partir d’aquest punt, el camí s’estreta i comença la pujada, per un sender molt fressat, als estanys de Juclar.
Inicialment el pendent és molt suau, però poc a poc, anirem guanyant alçada, de forma més decidida. A mitja pujada, una roca plana a la dreta del camí i al costat mateix del riu esdevé un bon lloc per contemplar el salt de les aigües que provenen de l’estany. Veurem que a la part superior hi ha una palanca de fusta, que ens farà canviar de riba en el nostre caminar. Es segueix en franca, però còmoda pujada, a la vora del riu, fins que aquest es perd momentàniament a l’esquerra, i després de modificar d’orientació, entrem en el petit circ herbat de la Tossa de Juclar que més endavant dóna pas a una planúria humida, en la que hi queden les restes d’una antiga edificació d’obres i on s’ha instal.lat una antena de communicacions. Passem per una palanca de formigó el canal on desaigua el llac (el de major superfície del Principat, amb les seves 29 hectàrees) i arribem a un punt on per l’esquerra aniríem a parar a la petita presa de l’estany i recte, i en una lleu pujada, arribem al refugi de Juclar (2.320 m). Qualsevol de les dues opcions és vàlida. Al dia de la data, s’estan duent a terme unes obres d’ampliació de l’edifici, que es va aixecar l’any 1.990, que el convertirà en el segon refugi guardat del país.
Com el traçat del G.R.P. és anterior al de l’aixecament de la paret de la presa, resulta que hi ha un tram que actualment queda per sota les aigües del llac, per tant, seguirem els puntets i les fletxes grogues que ens fan guanyar una mica d’alçada i ens deixen, després d’un curt però directe descens, en l’illot i la llengua de terra que separen els dos estanys de Juclar (2.305 m). És una zona on val la pena aturar-se un moment i gaudir de l’entorn. L’estany Primer està tancat pel pic de la Pala de Sobre l’Estany i la cresta que duu al pic Alt de Juclar, mentre que sobre el segon es retalla la bonica i escarpada carena que va del pic de Noé al Siscaró, passant pel pic i el cilindre d’Escobes, que s’alcen al bell mig del cordal. D’aquí queda a la vista el coll al que ens dirigim, però no així el nostre objectiu principal, que ha tornat a amagar-se, després d’una fugaç aparició abans de baixar al lloc on ens trobem.
El sender ressegueix el perfill de l’illot i salva l’unió d’aigües per un pont metàl.lic, a partir d’on tornem a guanyar alçada de forma moderada, però sostinguda, per un camí que segueix sent molt fresat. En arribar a la collada de Juclar (2.463 m), una mirada enrere ens permet gaudir d’una perspectiva dels dos estanys que hem passat, amb el pic de la Tossa de Juclar, amb forma de piràmide, i els altres cims que els envolten, destacant a l’esquerra el pic i el cilinde d’Escobes, que, malgrat la distància que ens separa, semblen a tocar. A l’altre vessant, sobre l’Arièja, veiem un estany que rep també el nom de Juclar i sobre d’ell, com una fortificació, el massís del Rulhe, amb el seu veí, el pic de Fontargenta. Més a prop el coll que els separa dels pics de Juclar i de Ruf, amb la seva coneguda i escarpada cresta que fa les delícies dels especialistes.
Des d’aquest coll ja tenim clarament a la vista la canal per la que ens cal pujar, per tant, un cop als seus peus no ens agafarà de sorpresa, ja que la seva inclinació i llargària queden més que paleses. Abadonem aquí el G.R.P. andorrà i els puntets grocs i seguim les fites de l’A.R.P. francès, que ens menen, perdent alçada, a l’estany de Juclar ubicat en aquest vessant del territori (2.357 m). Com que el punt on comença la pujada al cim és evident tota l’estona, sino es vol perdre alçada es pot anar flanquejant per les inacabables tarteres de blocs en direcció a l’entrada de la canal, però és una solució pessada per les característiques del terreny, per tant, és recomanable seguir el sender fitat fins a situar-nos just per sobre l’estany, que queda una mica enclotat a l’esquerra, i al que no hem d’arribar, en un punt on van a morir les pedreres. Veurem que davant nostre s’aixeca, per sobre els rocs, un esperò herbat que va en direcció al coll. És una bona referència per a iniciar la pujada. Cal deixar clar que, a partir d’aquest indret, les fites són escasses i perdedores, que no hi ha un sender evident, i que, per tant, hem de fonamentar l’atac al cim en l’orientació visual que hem tingut i estem tenint del mateix.
Travessem el pedregar en direcció al llom herbat i fent un flanqueig ascendent en diagonal a la dreta anem guanyant alçada per a situar-nos en una petita planúria on es troba l’estanyol de Fontargenta (2.475 m). Ara l’entrada a la canal de pujada és molt evident. A la dreta es veu la llarga tartera que porta al coll que separa els pics de Fontargenta i Juclar, i a l’esquerra, una canal herbada que ha de ser la nostra via d’ascens, tancada per una vertical aresta rocallosa. Seguim la riba de l’estany i baixem uns metres per a quedar al mig mateix del mar de blocs que precedeix el tram herbat. El travessem per on millor poguem en direcció a la canal i just quan l’inclinació s’accentua i es converteix en una pala molt dreta, iniciem aquests darrers 300 metres que ens cal recòrrer per arribar al cim.
Com en qualsevol llom d’aquestes carecterístiques, cal parar molt de compte, ja que, a més a més, hi ha llocs on l’herba es combina amb pedres esmicolades, fent que el terreny sigui propici a les patinades i, veient el grau d’inclinació pel que avancem, una caiguda ens enviaria força metres avall. De forma continua, cercant els millors llocs on posar-hi els peus, anem guanyant alçada, mentre la canal es va estrentant i podem contemplar de més a prop els merlets de l’espectacular aresta que hi ha a la nostra esquerra, amb un gendarme molt estètic a mitja pujada.
Tot i que sembla inacabable, la canal ens deixa en un punt molt aeri en el mateix cordal que ens portaria, per l’aresta, al pic de Fontargenta. La panoràmica se’ns amplia encara més i ja podem començar a gaudir de les vistes que es tenen sobre el vessant oriental de la muntanya, amb l’estany de l’Alba als nostres peus i el seu pic homònim a la dreta.
Girem a l’esquerra, flanquejant en pujada fins a un estret pas entre roques verticals i ja veiem de front les dues puntes que culminen l’ascensió. Ara les fites són més presents i, a més a més, seguim un sender fresat que ens porta en lleugera pujada a l’enforcadura. Per l’esquerra s’incorpora una altra canal, en aquest cas molt menys herbada, a l’estar composta majoritàriament de petita pedra solta i esmicolada, que fa que caminar per ella dongui l’impressió de ser encara més complicat que per on hem vingut. El tram que ens queda fins a l’enforcadura no presenta cap dificultat i ens deixa en aquest petit collet entre les dues puntes cimeres. A la de la dreta, que sembla d’inferior alçada, s’accedeix ràpidament en una curta grimpada, mentre que a la de l’esquerra s’hi arriba després d’un tram més llarg de blocs on cal ajudar-se de les mans. El punt zenital del pic de Rulhe (2.789 m) el formen un grapat de blocs posats de qualsevol manera, per tant, que ningú s’esperi un cim còmode, sino més aviat el contrari. Pocs metres més enllà, s’intueix una tercera punta, que no deixa de ser una curta perllongació de l’aresta cimera. Al ser el pic més alt del sector, en un dia clar, la panoràmica circular s’esten a molts quilòmetres, per tant, la relació de cims i serres que es divisen seria inacabable, però per dir-ne algun diferent als que s’han esmentart fins ara, podem destacar el pic i la serra de Saint Barthelemy al nord, el pic i la cresta de la Forcada sota mateix nostre, en direcció NE, més a l’est, el massís del Carlit, a l’oest i molt a la llunyania, la Pica d’Estats, el Montcalm i els massissos que els envolten, així com el reguitzell de muntanyes andorranes.
La tornada la farem pel mateix camí, tot i que hi ha la possibilitat, si es disposa de temps i ganes, de baixar al refugi de Rulhe i tornar al cotxe pel Port d’Incles, o bé circundar la muntanya pel vessant contrari al que hem pujat, per anar a parar al coll de l’Alba, on enllaçariem altre cop amb el G.R.P. andorrà, i baixar des d’aquí al coll de Juclar, novament acompanyats dels punts i les fletxes grogues.
Temps aproximats de pas
Pont de la Baladosa a refugi de Juclar : 1 h 15'
Refugi de Juclar a collada : 1 h
Collada a inici canal : 1 h 10'
Inici canal a punta oriental : 1 h 50'
Punta oriental a punta occidental : 10'
Punta occidental a estanyol : 1 h 20'
Estanyol a collada : 1 h 10'
Collada a Pont de la Baladosa : 1 h 45'
Total : 9 h 30 minuts
Altres dades
Distància : 15,700 km
Desnivell possitiu acumulat : 1.310 m
Temps real invertit : 11 h
Galeria de fotos
http://www.madteam.net/fotografia/galeria.php/3300
Text i fotos : Xavier Romero
Data : Setembre de 2.007
|
[+ ampliar]
Arribant a la collada de Juclar, veiem els seus estanys amb el pic de la Tossa de Juclar
|
